A PROPÒSIT DELS ARXIUS DE SALAMANCA

Tots coneixem que són els arxius de Salamanca, però sobretot, tots sabem per què estan dipositats a dita ciutat. Durant la guerra civil i la postguerra, Franco i el seu seguici de traïdors es van encarregar d’esborrar tota petjada de democràcia que, anys enrere, durant la República, Espanya havia gojat. Però van anar més enllà, empresonats, assassinats, orfes i òrfenes –de pares, de fills, de germans...–, crec que no cal contar però sí comptar-los a tots, hem de saber sobre molts morts caminem els espanyols.
En els millors dels casos, van poder exiliar-se –França, Argentina, Cuba...–. Tots ells van haver de crear-ne un nou lloc on viure, i en tornar, els que van poder fer-ho, què van trobar de tot allò que havien deixat? Res. Les propietats havien passat a mans d’aquells que eren afins al règim; els familiars, molts d’ells, desapareguts... tantes coses han passat que encara no les sabem.

Ara, amb el trasllat d’una part dels arxius de Salamanca al seu lloc legítim, posen en tel de juí la decisió del nostre president de govern, Jose Luis Rodríguez Zapatero, d’acceptar la petició de la Generalitat de Catalunya de recuperar part de la seua història. Rajoy i tots els seus “amiguets” afirmen que retornar-los és desfragmentar un arxiu sobre Espanya, però, qui pot unir eixes famílies que també van ser desfragmentades? En els arxius no solament hi ha documents de pobles, ciutats, comunitats... també hi ha informació sobre familiars desapareguts i sobre propietats expropiades sense motiu i sense indemnització, cartes personals –escrites des del front, des de les files republicanes, com la carta d’un home dirigida a la seua dona per tal d’informar-la que s’havia passat a les tropes republicanes, ell formava part de l’exèrcit nacional, una carta que no havia arribat al seu destí i que estava, precisament a l’arxiu de Salamanca–, què passa en eixos documents, també són propietat d’Espanya? Recorde l’alegria d’eixa dona en rebre una carta que havia d’haver-li arribat fa més de 50 anys, tots deurien sentir eixa mateixa alegria. Pense, i crec que molta gent estarà en mi, que cada document ha d’estar al lloc que li correspon. Catalunya ha segut la primera que ho ha demanat, i ha segut valenta per fer-ho, i m’avergonyesc del govern de la meua comunitat, critica i critica, però no consent en demanar els documents que nosaltres, els valencians, també hi tenim. I igualment que la meua comunitat, la Comunitat Valenciana, també altres que l’acompanyen en el seu intent de censurar a un govern elegit democràticament.

Com que no van aconseguir que Espanya sencera es posarà en contra de Catalunya per haver demanat el que era seu, ara decideixen atacar al govern per l’hora en què se’ls han endut. Cada vegada la dreta fa crítiques més superficials i més iròniques. Estem d’acord que fer el trasllat d’uns papers a les 6’45h. de la matinada és un poc estrany, però és totalment raonable. No ha segut, com ha dit Rajoy i els seus, amb premeditació i traïdoria perquè hi haguera alguna cosa per amagar, sinó per tal d’evitar un escàndol pitjor –cal recordar que l’alcalde de Salamanca va prohibir, fins i tot, que els camions que havien de fer el transport s’aproparen fins a la porta?–
Ara bé, tal volta sí que n’hi havia alguna cosa a amagar, però no per part d’aquells que fem les coses legals, sinó per part de la dreta: què serà el que no volen que sapiguem?, el que hi ha entre els papers? o és que tenen por precisament que tot és sàpiga, el que han fet malament, el que han amagat, el que han furtat? Sí que és de veritat que hi va haver premeditació i traïdoria, però no ha segut a l’any 2006 sinó fa cinc o sis dècades, en acabar la Guerra Civil.

Ester Mellado Coves
Secretària General de les
JSPV de Crevillent