La nostra indagació per aquest món democràtic en què viu el nostre poble ens ha portat a parlar amb Francisco Llopis Sempere. Aquest va ser elegit pel PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i va representar un període molt dilatat del Crevillent. Va ser el nostre alcalde durant tres legislatures: 1983-1987, 1987-1991 i 1991-1995. A banda d'aquestes tres legislatures, la primera democràtica -la legislatura presidida per Emili Muñoz- va ser amb coalició PC i PSOE, per tant, Francisco Llopis era el Tinent d'Alcalde. Però bé, ara tot seguit, serà ell mateix qui ens conte com van ser per ell els moments de la transició i els seus anys en l'alcaldia.

Joventuts Socialistes - Com va ser el pas de la dictadura franquista a la democràcia? Com vas viure l'etapa de la Transició ?

Francisco Llopis - En aquells moments jo no mantenia cap tipus de militància. La meua militància tant en la UGT com en el Partit Socialista va ser a partit del 1977, després de la mort de Franco, quan estàvem ja en plena transició. Tot i això, en aquells moments jo ja tenia ja les meues conviccions cap a posicions més progressistes i és per això que no vaig tenir cap inconvenient ni cap problema en afiliar-me al PSOE i a la UGT , la veritat és que van ser quasi al mateix temps, vol dir això, que ja porte quasi trenta anys en les dues organitzacions.

En aquells moments, aquella etapa de, diguem, post-franquisme, els últims anys de Franco, on, d'alguna forma, ja es sentien veus, doncs jo accedia a eixos sentiments des de moviments estudiantils, fonamentalment, i en companys que sí que mantenien un compromís des de la militància, fonamentalment en partits d'esquerra, en partits polítics i a més d'organitzacions cíviques com associacions de veïns o associacions culturals.

Jo recorde, ja després de la mort de Franco, en el moment que coneixem com la transició, una experiència que se'm va quedar gravada, perquè la vaig viure en primera persona, va ser la primera manifestació pro-amnistia que va haver en el poble on, en la Plaça de la Constitució , es van forjar des de distints llocs de la plaça una sèrie de grups. Jo estava allí i observava que havien uns moviments estranys en els diferents boques, en les sis boques de carrers que desembocaven a la plaça i veia cares molt conegudes d'amics a qui no els tenia per militants en això. De moment es va fer una manifestació en tota la plaça i ens vam dirigir a l'ajuntament reivindicant " amnistia i llibertat ". Aquest fet, realment me va impressionar en el sentit que veia a gent coneguda que jo no sabia que tenia eixa militància, molt poc temps desprès d'això va ser quan jo vaig decidir fer-me militant. Havia un compromís de generacions molt jóvens que no havien tingut res a veure en política, que no havien tingut res a veure en càrrecs públics, i que simplement havien treballat, havien lluitat, s'havien sacrificat per la instauració de la democràcia. Jo crec que ho vaig viure en estupefacció perquè jo veia que eixos moviments jo no els coneixia però, al mateix temps, en moltíssima il·lusió, en moltíssim de respecte i, fins i tot, en un poquet d'enveja de no haver tingut la il·lusió suficient per haver-me vinculat en aquells moviments. Jo ho vaig fer immediatament desprès.

Jo tenia uns 25 o 26 anys, estem parlant de l'any 76, immediatament desprès de la mort de Franco i sent president Adolfo Suárez, en eixa primera legislació que es va fer. La gent va anar a l'ajuntament, jo ho veia des del cantó i no em vaig arrimar perquè tenia en els braços a ma filla recent nascuda, sinó, en eixe mateix moment ja m'haguera incorporat, però com portava a ma filla al braç, em vaig mantenir al cantó d'on comença el carrer Major sentint els parlaments que es van fer.

Un altre moment que em va impactar va ser la legalització del Partit Comunista per Setmana Santa. En eixe moment van eixir una sèrie de pamflets també gent del poble manifestava la seua militància comunista i la seua defensa pels valors democràtics. També em va impactar perquè eren gent coneguda, eren amics, era gent molt jove i bé, vaig ser conscient de tot el que havia darrere d'eixa etapa de transició, fonamentalment, de la lluita antifranquista, que jo l'havia vist com un espectador, conscient des de moviments estudiantils però no en eixe grau de compromís.

J.S. - Què pensaves quan en l'any 1978 s'estava firmant la Constitució Espanyola ? I què vas pensar quan tanta gent va anar a votar el referèndum a dita constitució?

F. Ll. - En eixos moments jo ja portava temps militant en la UGT , fins i tot, jo ja era secretari general del PSOE. Jo, en eixe any, podia tenir uns 26 o 27 anys i vaig participar activament en la campanya, en mítings i ja va ser l'etapa més il·lusionant de cara a la consolidació de tot allò que va significar la lluita per acabar en la dictadura i per instaurar una constitució que al mateix temps anava a propiciar, d'una banda, les eleccions generals, cal recordar que les primeres eleccions del 77 van ser unes eleccions de les que es deien preconstitucionals, aquelles corts, aquell congrés dels diputats que van elegir per tal de redactar una constitució. Per tant, era necessari primer haver mort Franco en l'any 75, immediatament iniciar-se la transició, les primeres eleccions democràtiques de l'any 77 i, tot seguit, l'aprovació en l'any 78 de la Constitució , aquí eren les Corts Constituents. Per tant, era la consolidació de tot això.

La constitució anava a consagrar definitivament tot allò pel que havia lluitat tanta gent i tant demòcrata, de tot signe polític progressista i gent més conservadora. A partit de la Constitució anava a proporcionar-li a totes les eleccions que tingueren plena legitimitat i entre elles esperàvem com a " agua de mayo " les eleccions generals, era la democràcia més directa, era el més pròxim i tots teníem una gran il·lusió. I, bàsicament, continuàvem en el mateix, continuàvem liderant les organitzacions polítiques, sobretot, progressistes, sobretot de l'esquerra, jóvens, jo era el secretari general en molts poquets anys, però hi havia molts militants en l'agrupació que eren veterans; i el mateix passava en el Partit Comunista, també hi havia gent veterana. Tot això donava una confluència de temperaments i d'il·lusió.

Nosaltres vam participar activament en la campanya aquí en el poble i recorde la presència de lligues nacionals. Per aquí van passar per a les primeres eleccions democràtiques Javier Solana, García i Llorente, Pedro Castellanos, aquí en el poble passava molta gent perquè, a més, la gent assistia massivament en tots els mítings que es realitzaven. I ja era una etapa molt il·lusionant, sobretot, perquè anava a donar peu a totes les oportunitats democràtiques, a que la gent s'expressara en llibertat per a elegir, no soles al congrés de diputats ja plenament legitimat i amb una constitució a les mans, sinó també als ajuntaments que era bàsic per observar la democràcia més pròximament.

J.S. - Com es van viure eixe moment i que penses de les primeres eleccions democràtiques locals?

F. Ll. - Acabada la dictadura, després de passar la transició, d'haver aprovat la constitució, de votar a unes eleccions generals, ens quedava l'últim escaló: les eleccions locals. Al poble on més es notava l'eufòria era per part de les forces que no havien tingut representació a l'ajuntament, les forces d'esquerra, perquè la dreta al menys havia tingut una representació. En aquell moment hi havien dos candidatures: PSOE i PC. Per tant, jo diria que aquells moments es vam viure com una etapa romàntica i totes les persones que des del partit socialista afrontaven aquelles eleccions ho feien per absolutes conviccions, no havien tingut mai cap experiència cara al públic.

Per la meua part, feia només dos anys que militava al partit, i ja era el secretari general i encapçalava la llista. Però en aquells moments havia moltes ganes de celebrar aquelles eleccions, de poder representar als veïns del poble i que els veïns van veure com la democràcia tenia el seu reflex a l'ajuntament; diguem que era el pas definitiu per què el poble veguera que el sistema democràtic es consolidava definitivament al poder elegir als seus representants.

En el nostre cas, altra vegada havia una confluència de generacions, de gent molt jove i de militants que ho havien sigut des de feia molt temps. Tot això produïa una certa eufòria perquè a més es notava que la gent tenia ganes de transformació, de canvi, i en eixa voluntat vam abordar les eleccions; sense mitjans, amb una campanya que bàsicament es va basar en l'aproximació als barris, mítings a totes les parts del poble...però la gent assistia a tots els actes, el poble volia que eixes eleccions es celebraren; al mateix temps hi havien moviments associatius que estaven molt desenvolupats, com associacions de veïns, associacions culturals...que ambientaven tot allò i que li donaven força.

Sabien que havia costat, i sabien que era un poc la consolidació del sistema democràtic perquè els ajuntaments no podien fallar en aquests moments; ja havien tingut l'experiència del congrés dels diputats, de dues eleccions, però faltava l'últim pilar, que a més era el més pròxim a la població.

J.S. - Com es va viure aquesta primera legislatura en l'Ajuntament de Crevillent (1979-1983)?

F. Ll. - En aquells moments va haver un empat en nombre de regidors entre socialistes i comunistes gràcies als pactes que es van fer a nivell nacional. Nosaltres vam votar per a l'alcaldia al candidat comunista i van ser quatre anys de treball conjunt. Eren moments de transformació, hi havien molt a canviar. Jo crec que si en tots els aspectes de l'Estat la democràcia anava a tenir sentiment de canvi, als pobles s'havia de canviar tot; polítiques pressupostàries, polítiques fiscals, polítiques urbanístiques, polítiques culturals, s'havien d'introduir polítiques socials que no existien i al mateix temps havíem de fer infraestructura; urbanitzar barris, fer clavegueram, fer zones verdes...en aquells temps era un desafiament ja que la majoria de nosaltres no tenia cap experiència de govern. I no era fàcil, però pense que vam aconseguir respectar les dues parts i que vam conseguir funcionar molt bé. En una legislatura vam aconseguir canviar el pla general municipal d'actuacions i jo em vaig encarregar de la política urbanística. 25 anys després no han hagut canvis substancials; es més, pense que si el poble s'haguera desenvolupat amb mesures paregudes a les que es van implantar l'any 79 tindríem unes millors condicions de vida. I tot allò que avui pareix tan natural en aquells moments era molt difícil d'implantar i el mateix passava amb temes d'impostos, culturals...

Estava tot per fe, no es tractava simplement del desig o les ganes de voler canviar coses, sinó perquè feien falta. Ni tan sols era un "política d'esquerres", era una política necessària i tots aquells canvis són els que jo vaig viure directament, sobretot en matèria d'urbanisme.

J.S. - Com van ser les tres legislatures que vas presidir com a alcalde de Crevillent (1983-1987, 1987-1991 i 1987-1995)? Com era la convivència entre els partits representats a l'Ajuntament en cada una de les legislatures?

F. Ll. - Durant la primera legislatura va funcionar bé el pacte partit comunista-socialista, però a partir de l'any 83 en què nosaltres agafem l'alcaldia, comencen a haver errades i les següents legislatures les relacions del dos grups d'esquerra van ser especialment conflictives. Em pareix que l'esquerra en aquest poble va cometre un grau error; el no mantenir eixos pactes, eixes relacions de manera fluïda, i segurament jo vaig tenir molta responsabilitat, ja que era l'alcalde en aquells moments. Ens vam equivocar sobretot a l'última legislatura del 91 al 95, el que va propiciar el triomf de la dreta. En aquells moments sols van guanyar per un concejal, però el poble ens va castigar perquè no vam donar estabilitat al govern municipal. Segurament vam creure que el poble anava a continuar votant a l'esquerra i eixe va ser l'error.

Jo, com a alcalde, tenia una preocupació: poder representar al meu poble dignament, jo no volia ser recordat per grans obres o grans fets, però sí que pogués representar al poble amb dignitat i guanyar-me el respecte de la gent. Tenia també una obsessió: atendre a la gent, que qualsevol ciutadà poguera trobar a l'alcalde a l'ajuntament, poder ajudar a un veí que s'acostara a mi pel carrer... pense que això també tenia dificultat, ja que de vegades no podia atendre'ls i quan no solucionava els seus problemes podia crear-los certa frustració. Però jo pensava que la gent el que demanava era tenir accés i contacte amb els concejals i els alcaldes, i jo vaig procurar mantenir-ho i, de fet, vaig ser un alcalde molt accesible a la gent. No sé si o vaig aconseguir, però jo aspirava a poder anar pel poble mantenint el respete a la gent una vegada deixara l'alcaldia.

J.S. - Com creus que va acceptar la societat aquest canvi? I en Crevillent, com es va acceptar?

F. Ll. - Jo crec que la gent volia un canvi i sabien que aquest canvi el tenia que portar l'esquerra i no la gent conservadora; la prova està en què l'esquerra va tenir dos terços de l'ajuntament durant tres legislatures, i una majoria absoluta en la quarta.

Però quan eixes polítiques es consolidaren, la gent va reclamar un govern estable, que es dedicara a governar, a gestionar; ja havíem assentat les bases de la política urbanística, institucionalitzat els sistemes participatius, havíem creat el patronat municipal de deports, el ateneo municipal de cultura, el consell municipal de la tercera edat...és a dir, tots aquells elements de participació que la gent reclamava. Vam crear serveis socials, també un gabinet psico-pedagògic, serveis que ara ja estan totalment consolidats; hi havien més de quaranta xiquets per professor i per aula en l'EGB, avui les instal·lacions escolars ja estan més o menys consolidades.

Malgrat això, arriba un moment a l'any 95 que la gent demana una estabilitat, i tenint en compte les relacions turbulentes dels grups d'esquerra i què el Partit Popular anava guanyant terreny a l'esquerra a nivell estatal, el poble s'inclina per la dreta.

Ara, si la dreta haguera governat des de l'any 79, jo dubte què existiren molts servicis que vam crear nosaltres; amb la seua política urbanística, moltes plaçes no existiríen, la densitat de població no seria tan gran. Realment el model del poble no ha canviat, no hi ha zones industrials noves. Segons la meua opinió el que ha canviat és que el grup municipal té la majoria absoluta, i no està pendent de pactes, de desacords i que per tant, governa. Nosaltres en l'ultima legislatura vam haver de prorrogar els presupostos durant dos anys perquè no havia forma de aprovar-los.

J. S. - La gent pensava realment que estaven governats per ells mateixos? Al tenir un ajuntament amb veïns del poble elegits pel poble, en realitat el poble es governava per ell mateixa

F. Ll. - Jo crec que sí, perquè nosaltres vam fer un reglament de participació ciutadana i, per exemple, vam donar l'opció de què la gent poguera participar als plens de l'ajuntament; és a dir, aquells col·lectius que tenien qualsevol reivindicació a fer podien anar als plens, cosa a la que es va oposar el actual govern del Partit Popular.

En aquestos temps la dreta i l'esquerra tenen menys motius de diferències que fa 60 anys, però encara hi ha diferències substancials i aquest poble és una prova d'això. Ara, la gent està bastant desmotivada i l'únic que valora és la gestió. I l'avantatge que ha tingut el PP sobre els grups d'esquerra és que ha obtingut la majoria absoluta des del primer moment.

Nosaltres vam treballar molt i sabíem molt bé el que fèiem i els projectes que teníem. Per exemple, l'actual urbanització de la rambla és un punt clau que diferència l'esquerra de la dreta respecte una determinada política urbanística. La dreta entén la rambla com un vial per a solventar problemes de tràfic i altres grups pensem que la rambla és fonamentalment un lloc del qual el poble poguera gaudir i, per tant, no deuria de ser un vial.