Joventuts Socialistes - Com va ser el pas de la dictadura franquista a la democràcia? Com vas viure l'etapa de la Transició ?

Emili Muñoz - La meua estada a la universitat va ser una experiència única, perquè aquesta era un lloc obert i antifranquista i allí és on, la meua generació pren una decisió més combativa contra el franquisme. Ja una vegada que vaig tornar al poble, ací coincidesc en gent ja organitzada que lluita des de les fàbriques per mitjà dels sindicats, sobretot CCOO. A partir d'eixe moment, van crear un club anomenat "Terra Nova" i del qual vaig ser nomenat president. En aquest club s'aglutina la immensa joventut del poble que compartia la lluita contra el franquisme. Aquest grup naix sent parroquial i comença a realitzar actes i exposicions que reivindicaven la nostra llengua mitjançant exposicions de llibres en valencià, classes de valencià per a adults. però també ens dedicaven a organitzar altres esdeveniments culturals com formar un grup de teatre, portar altres grups teatrals d'altres localitats o, fins i tot, anar a cantar a llocs del poble, com per exemple l'Hogar del Pensionista. Així, poc a poc, vam anar implicant-nos en la societat crevillentina i vam constituir associacions de veïns, d'esports. Ara bé, hem de tenir clar una cosa, tots els que vam començar en aquestes feines érem autodidactes, sobretot, en la nostra llengua.

L'esdeveniment més important va ser la manifestació pro-amnistia pels presos polítics. Va tenir tant d'èxit que fins i tot va sorprendre l'ajuntament. En dita concentració, realitzada a la Plaça de la Constitució , vam aconseguir més de mil firmes les quals van ser a l'alcalde d'aleshores Cayetano Belso Aznar. En aquest sentit, el que fèiem era treballar per despertar la consciència per tal d'anar guanyant entramat social.

Desprès de la mort de Franco, tots aquestos moviments van començar a disminuir i molta de la gent que havia participat en tots aquest actes va decidir fer-se a un costat, jo era un dels que vaig decidir continuar en la meua vocació: donar classe. Però, finalment, em vaig presentar i vaig ser elegit com a cap del Partit Comunista.

J.S. - Què pensaves quan en l'any 1978 s'estava firmant la Constitució Espanyola ? I què vas pensar quan tanta gent va anar a votar el referèndum a dita constitució?

E. M. - Eixe any representa la consolidació de la monarquia i de les autonomies mitjançant el famós café para todos . La Constitució Espanyola va ser guanyada poc a poc i en veure que els espanyols vam ser dotats d'una carta que regularia la vida del poble espanyol i del poble valencià va esclatar l'alegria.

En eixos moments es creia en la Llibertat , l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia i ens caracteritzaven per una vena nacionalista forta.

Existia una gran alegria perquè teníem la Constitució Espanyola , però hi havia que omplir la casa de mobles, es a dir, complimentar la constitució en les corresponents lleis que la desenvolupen.

Ens trobàvem molt contents, però era una felicitat responsable perquè després de lluitar i renunciar a moltes coses, amb les que estàvem d'acord, era un pas importantíssim ja que el poble estava amb la Constitució i això significava que els allunyaria de l'antic règim. Tots esperàvem més de tot això, ja que es van renunciar a moltes coses per el " café para todos" .

El lloc just de la Constitució Espanyola es que ha sigut molt útil per vehicular la transició. També es necessari una reforma en la actualitat d'aquesta Constitució, però en el moment actual no s'aconseguiria el mateix consens de quan es va aprovar, ja que en aquell moment havien ganes de sortir del règim i hui no.

J.S. - Com es van viure les primeres eleccions democràtiques locals l'any 1979? I el moment en què et vas assabentar que tu anaves a ser el primer alcalde de la democràcia a Crevillent(el 20 d'abril del 1979), com el vas viure?

E. M. - Eixos moments van ser importants, però també ho van ser les eleccions de l'any 1977. Per a mi aquest any, a banda de ser l'any de les primeres eleccions democràtiques a nivell nacional, també va ser l'any en què vaig aprovar les oposicions. L'any 1979, desprès de conèixer els resultats, no ens vam sorprendre dels resultats, aquestos els vam replegar com a fruita madura.

L'èxit no va ser solament del meu grup polític, sinó de tot el poble, veure com tot el poble votava em va omplir de satisfacció, va ser una recompensa al treball que havíem realitzat. Ara bé, degut a la nostra jovenesa, érem una gent que no tenia passat, políticament parlant, i potser, això va ser un punt a favor per a què la gent ens votara.

Nosaltres érem encara una gent sense experiència -jo, per exemple, tenia 27 anys- i sense malícia. Érem tan principiants que ens vam trobar en una situació per la qual no sabíem per on començar, ni com havíem d'actuar, fins i tot, en el moment d'entrar a l'ajuntament, l'anterior alcalde, Cayetano Belso Aznar, desprès de donar-me l'enhorabona, em va dir que en els dos terços podíem fer el que volguérem, i jo, en eixos moments, no entenia el que volia dir. En el temps, vaig descobrir que es referia a què l'esquerra, en conjunt, havíem superat, per molt, a la dreta, i això en permetia realitzar una gestió molt més segura.

J.S. - Com es va viure aquesta primera legislatura en l'Ajuntament de Crevillent (1979-1983)?

E. M. - Anàvem faltats de prejudicis, i abans de les eleccions ja havíem fet un pacte amb el PSOE per a recolzar la candidatura que isquera més votada i per tal de votar el cap de llista. Va guanyar el Partit Comunista del qual jo era el cap de llista, però per molt pocs vots respecte al PSOE el cap de llista del qual era Francisco Llopis.

La nostra legislatura va ser una legislatura sense precedents. Potser, a causa de la nostra falta d'experiència, vam decidir repartir totes les regidories entre tots aquells que havien sigut regidors electes. És a dir, vam repartir les responsabilitats entre tots els regidors. Així, a Crevillent teníem regidories comandades per regidors nostres, d'esquerra, i d'altres per regidors de dreta, i per tant, les presidències de les comissions estaven repartidament equitatives. La raó de fer això era que nosaltres enteníem que tots havíem de participar en el projecte democràtic.